Avui, 15 de novembre, acabem amb el capitalisme

Ahir vaig entrar al bloc d'en Jordi Martí Font (recomano de fer-ho a totes aquelles persones que encara no ho hagueu fet), i vaig trobar aquesta imatge. El que se'm passà pel cap i pel cos quan la és difícil d'expressar en paraules. Però crec que si l'esteu veient, no cal que us digui res més.
Les descregudes poden recuperar la "fe" per acabar amb el capitalisme llegint l'article que l'acompanya.
Si no en sabeu res, mireu per la finestra, perquè avui és el dia de sortir al carrer i com diu en Jordi és el dia que direm: "A la merda el capitalisme".

Al meu país la pluja no sap ploure

Ja ho deia en Raimon. Al nostre país la pluja no sap ploure.

Però no és l'única que va desorientada. Al nostre país els polítics no saben governar ni gestionar, els nostres sectors econòmics no saben viure sense subvencions. Al nostre país no sabem dir que "sí" i prou.

I al nostre país, tot i que de nou em busco enemistats, els "moviments socials" (un terme que no m'agrada) no sabem arribar a tots els racons. Treballar per canviar l'entorn més immediat és l'estratègia encertada, sempre que vagi acompanyada d'un canvi més enllà del nostre melic. Si obrim la porta, a fora hi ha tot un món que hi ha qui sembla que es vol perdre. Un món format per milers de persones que ens seran pròximes el dia que el nostre melic ens ho permeti.

Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

Ara bé, el meu país és com és. Primer, s'ha de conéixer. Aleshores sabràs com portar la pluja a l'escola. I a tots els racons.

Il·lustració: Pluja, vent i revolta (Jordi Borràs Abelló)

Els cosins de Gasteiz

Ens vam conèixer a Barcelona, i poques hores després ja érem cosins. Fa dos anys i mig i cada vegada us sentim més nostres. El tercer, l'altre cosí postís no va trigar d'arribar. I ara, des de fa un any, hi ha un nou component a la família.
Arrels, projectes, i lluites comunes. Però vosaltres amb un risc afegit, el de ser presumptes culpables sempre.
Ara, de nou, us toca esperar. Ells decideixen, la seva justícia us vol tallar les ales. Un nou endarreriment.
Vosaltres però, a volar!