Grècia

El Mundus, ens ha fet arribar aquest text... La traducció no deu de ser molt fidel, però s'hi diuen tantes coses!

Per sort, molts dels qui comencem a ser "grans" i els nostres grans, no hem (han) matat res i la il·lusió segueix ben viva.

Carta llegida pels companys d'Alexander al seu funeral

Volem un món millor. Ajudeu-nos.
No som ni "terroristes", ni "encaputxats", ni els "coneguts-desconeguts"
Som els vostres fills,
aquests coneguts, desconeguts...
Tenim il·lusió, no mateu la nostra il·lusió.
Tenim ímpetu, no detureu la nostra ímpetu.
Recordeu, una vegada vareu ser joves també.
Ara perseguiu els diners, nomes importa el vostre "aparador".
Vareu engreixar, us heu tornat calbs.
Oblidareu.
Esperàvem que ens defenséssiu;
esperàvem que us interesséssiu.
Que ens féssiu sentir orgullosos per una vegada. En va.
Viviu falses vides, heu baixat el cap.
Us heu baixat els pantalons i espereu la mort.
No teniu imaginació.
No us enamoreu.
No sou creatius.
Nomes compreu i veneu.
Matèria per arreu.
Amor, en cap lloc.
Veritat, en cap lloc.
On són els pares?
On són els artistes?
Per què no surten al carrer?
Ajudeu-nos, als joves.

P.D.: No llenceu més gasos lacrimògens. Sabem plorar sols.

Avui, 15 de novembre, acabem amb el capitalisme

Ahir vaig entrar al bloc d'en Jordi Martí Font (recomano de fer-ho a totes aquelles persones que encara no ho hagueu fet), i vaig trobar aquesta imatge. El que se'm passà pel cap i pel cos quan la és difícil d'expressar en paraules. Però crec que si l'esteu veient, no cal que us digui res més.
Les descregudes poden recuperar la "fe" per acabar amb el capitalisme llegint l'article que l'acompanya.
Si no en sabeu res, mireu per la finestra, perquè avui és el dia de sortir al carrer i com diu en Jordi és el dia que direm: "A la merda el capitalisme".

Al meu país la pluja no sap ploure

Ja ho deia en Raimon. Al nostre país la pluja no sap ploure.

Però no és l'única que va desorientada. Al nostre país els polítics no saben governar ni gestionar, els nostres sectors econòmics no saben viure sense subvencions. Al nostre país no sabem dir que "sí" i prou.

I al nostre país, tot i que de nou em busco enemistats, els "moviments socials" (un terme que no m'agrada) no sabem arribar a tots els racons. Treballar per canviar l'entorn més immediat és l'estratègia encertada, sempre que vagi acompanyada d'un canvi més enllà del nostre melic. Si obrim la porta, a fora hi ha tot un món que hi ha qui sembla que es vol perdre. Un món format per milers de persones que ens seran pròximes el dia que el nostre melic ens ho permeti.

Al meu país la pluja no sap ploure:

o plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s'ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

Ara bé, el meu país és com és. Primer, s'ha de conéixer. Aleshores sabràs com portar la pluja a l'escola. I a tots els racons.

Il·lustració: Pluja, vent i revolta (Jordi Borràs Abelló)

Els cosins de Gasteiz

Ens vam conèixer a Barcelona, i poques hores després ja érem cosins. Fa dos anys i mig i cada vegada us sentim més nostres. El tercer, l'altre cosí postís no va trigar d'arribar. I ara, des de fa un any, hi ha un nou component a la família.
Arrels, projectes, i lluites comunes. Però vosaltres amb un risc afegit, el de ser presumptes culpables sempre.
Ara, de nou, us toca esperar. Ells decideixen, la seva justícia us vol tallar les ales. Un nou endarreriment.
Vosaltres però, a volar!

Escac i mat al capitalisme

Tant de bo la "crisi" i el sistema econòmic que l'alimenta i la provoca acabessin així. Encerclats, acorralats pels moviments socials amb un bon escac i mat.

Si us agrada la il·lustració, en podeu veure moltes més clicant aquí.

El secret més ben guardat

La tardor. Plou, el sotabosc s'omple de fulles, els arbres muden i ells apareixen. Però, on s'amaguen és el secret més ben guardat! Espero d'anar a veure'ls ben aviat!

Tot i que, desgraciadament n'hi ha que no n'aprenen mai... Grrr, quina ràbia! (com diria en Gargamel).

Sumar

Sempre parlo de projectes que sumin, de la necessitat de multiplicar la nostra veu. Aquest n'és un exemple: la de campanya contra la criminalització de la desobediència civil. Aquí podeu llegir el manifest i pensar si us animeu i doneu suport a les persones condemnades en el sumari 18/98.

Res de res

No hi ha res a celebrar. Però sí que hi ha molts motius per sortir al carrer i cridar-ho ben alt.

De vacances

Gespa, pedres i sorra, però sempre les mateixes petjades!

Una trista alegria

Avui, he rebut una trista alegria. La injustícia espanyola ha absolt un amic a qui l'estat mentider volia condemnar a deu anys de presó. I no he pogut evitar d'emocionar-me, de felicitar-lo, però amb tristesa. Perquè darrera la seva absolució i la de dues persones més, hi havia la condemna de 21 persones que lluiten per als presos i preses. I entre els qui hauran de complir una pena injusta per un delicte inventat, hi ha un altre company d'estiu. A qui ara mateix començaré a escriure, com també ho faré amb la Teresa i el Xabier.
Sortosament, al carrer encara som moltes les que allà, aquí, una mica més amunt i en d'altres continents no ens donem per vençudes. Tampoc no ho fan les persones preses. No les han vençudes. No ens han vençut.

Il·lustració: Jordi Borràs

Gigi di 'Montecarlo'

Fa ja un any i mig llarg, la Lou i jo vam escapar-nos a Roma. No cal donar detalls, perquè ja us hem fotut sempre la txapa amb les nostres anècdotes: l'autobús, la "meua amica té molto dolore de garganta", les pizzes i les ampolles de vi blanc de litre de Formula 1, l'aigua, les olives, el mercat, la pasta del super, les espècies, el Mojo Picón... I sobretot: Ma Maison. Lou, no vam entrar perquè eren ells els qui no anaven a l'última. El nostre look motxillero no l'haurien entès.

Aquesta no és l'autèntica, aquesta és a Sitges, però... Lou, jo he dinat aquí! hahaha

Nou passi del documental

Onze de Setembre
19.15 Bellvitge

Més informació: Silenci: aquí es tortura

Ens hem rentat la cara!

I les entranyes!!!
Però sortosament, aunque la mona se vista de seda, mona se queda. I nosaltres som i serem mones 'incòmodes'!

Un llarg estiu

L'estiu no s'acaba. Tot just comença. El sol encara es pon tard. I la calor apreta. Vivim en un país on l'estiu s'allarga i les paelles de diumenge i la sorra de la platja no tanquen el 21 de setembre.
El meu estiu particular encara no vol acabar-se. Queden pendents les vacances, l'escapada, les estones de no ser enlloc i l'arribada d'una escalfor que enyoro, i que el dia 7 arriba. Una escalfor que arribarà de cop, com l'estiu i que es fondrà amb les altres que m'envolten (alguna de ben especial) i no poden evitar, cada dia, fer-me somriure.

Ben aviat, benvinguda!

El 'pare' d'en Tim

Va néixer el 1925 i desgraciadament fa vuit anys que ja no dibuixa, perquè ja no hi és . Edward Gorey (ho sé, la pàgina és d'un frikisme important) és inspiració, i de vegades alguna cosa més, per a molts.

Seguim sense saber créixer...

M'agrada en Burton

Aquells que el coneixem
-els seus amics-
li diem Roy.
Els altres el coneixen
pel Tòxic Noi.
Li encanta l'amoníac i l'asbest
i el fum espès de la cigarreta.
El que ell respira com a aire
ofegaria una mofeta !
La joguina que més li agrada
és un potet d'aerosol;
s'asseu a terra i el xarbota
i espraia a tort i a dret tot sol.
Sol fer guàrdia al garatge
en el fred del matí,
tot esperant que el cotxe
l'empudegui amb el seu verí.
El primer i únic cop
que he vist en Roy plorar
és perquè un gra de clorur sòdic
li ha entrat a l'ull sense trucar.
Un bon dia, per ventilar-lo,
el treuen al jardi.
I el rostre se li torna pàl·lid
i el cos se li comença a enrigidir.
L'últim alè del seu curt viure
és tristament grotesc.
¿Qui hauria dit que algú es pogués morir
de respirar aire fresc?
Quan l'ànima abandona el cos
tots li resem una oració.
I ella s'eleva cap al cel
deixant un trau a la capa d'ozó.

M'agrada Tim Burton. Suposo que, en bona part, perquè sovint no toco de peus a terra i visc en un món un pèl estrany. I especialment en Roy. No sé per què, però des que vaig llegir 'The Melancholy Death Of Oyster Boy' , me'l vaig fer meu. Suposo que són coses pròpies d'aquelles persones que, en el fons, no ens sabem fer grans...

Per cert, si teniu una estona, dediqueu una hora i vint-i-set minuts a 'Pee-Wee's Big Adventure'.

Prohibit no imaginar.

La vida al corral

Fent més amics

Segurament ara mateix faré encara més amics. En sóc una especialista. Però ja fa temps que estic fins als nassos de sentir que Sánchez Piñol és tan bo. Perquè a mi no m'agrada. De gustos, per sort, n'hi ha per a tothom, però darrerament sembla que si no t'agrada el que escriu aquest bon home, ets una ignorant. Doncs ho sóc, i n'estic ben orgullosa. Perquè crec que no escriu bé, plagia bé.

L'altre dia, un bon amic em diguè que no m'agradava perquè no tenia prou 'cultura Lovecraft' i com estava rodejada d'admiradors de Sánchez Piñol, vaig preferir no donar-hi més voltes.

Però el que em va passar pel cap en aquell moment era més aviat que Sánchez Piñol, em sembla un gran plagiador de Lovecraft... I això, en el fons, suposo que deu de tenir mèrit.

Doncs això, que m'agrada fer amics... i llegir les històries d'en Howard.

Crims exemplars (2)

‘Algún día los hombres descubrirán que el sueño vino después. Dios no duerme, ni Adán dormía. Los infusorios no duermen, ni el diplodocus podía. El elefante duerme dos horas y el perro todas las que puede. No digo más. Los muertos no duermen. Yo tampoco. Al que duerme, matarlo’. (Max Aub)

Il·lustració: Editorial Media Vaca

Punts de vista (1)

Un punt de vista diferent, però alhora compartit.

Avui sóc dona de poques paraules.

Crims exemplars (1)

“Lo maté porque me dolía la cabeza. Y él venga hablar, sin parar, sin descanso, de cosas que me tenían completamente sin cuidado. La verdad, aunque me hubiesen importado. Antes miré mi reloj seis veces, descaradamente: no hizo caso. Creo que es un atenuante muy de tenerse en cuenta”. (Max Aub)

Quantes vegades se'ns ha passat pel... cap?

Il·lustració: Edició de Media Vaca

'Silenci, aquí es tortura'. Els motius

SILENCI AQUÍ ES TORTURA

Cada vegada que arribem a una nova persona, hem aconseguit el que volíem: que el vegin els i les que saben que existeix, els i les que en lluiten en contra, els i les que no en saben res, els i les que la justifiquen... Perquè la tortura, ha d’estar en boca de tothom. Per generar lluites, per remoure consciències, per crear dubtes, i per demostrar que sabem que la utilitzen i que no podran seguir amagant-la.

Els motius
Cadascuna té els seus. N'hi ha que ja fa anys que dúiem el tema de la tortura entre cella i cella perquè havíem conegut casos, d'altres que pensàvem que era una qüestió de pura injustícia i que la denúncia formava part del sentit comú. El que sí que sabíem és que és una pràctica que ho supera tot. Que costa de creure que algú no tingui escrúpols. És tabú, és una aberració sense límits i, a més, ningú accepta que passi en un estat suposadament "democràtic", cosa que encara la fa més terrible perquè ningú et creu.

També, el fet que hi ha pocs -per no dir gairebé cap- documents que denunciïn la tortura, especialment amb un llenguatge que arribi a tothom, ens va animar a fer el documental. Perquè creiem que necessitem de la implicació de tota la societat per combatre-la. Per això vam decidir fer-ho amb termes que arribessin a tothom, que quedés poc “pamfletari” per entendre’ns, descobrint l’engranatge perfecte que permet que al 2008 encara es torturi. I el millor és que, intentant ser imparcials, la denúncia sorgeix per ella mateixa.

La qüestió és que, després de les jornades contra la tortura i, havent-nos enganyat unes a les altres per ficar-nos-hi de cap sense mitjans ni diners, era l’oportunitat i el moment de fer alguna cosa. Si esperàvem a tenir diners o algun lloc on passar-lo, podíem quedar-nos esperant tota la vida.

Això sí, buscàvem denunciar la tortura en tots els seus àmbits: per motius polítics, a presos socials, a persones migrades... però quan vam començar a gravar teníem tanta documentació que vam decidir fer tres treballs. Aquí teniu el primer.

Com el vam fer
Sense detalls: no volíem donar detalls sobre les tortures. Volíem passar-hi per sobre. L’important no és si et fan la bossa, et diuen que mataran la teva mare o et neguen la medicació. Importa veure totes les parts implicades.

Sense “motius”: Entre cometes, evidentment. No volíem explicar en cap cas de què acusaven les persones protagonistes del documental. Ens era igual. Mai, sota cap concepte, podem justificar la tortura.

Sense diners: Vam fer el documental amb els estalvis, dormint a casa d’amics, demanant festa a la feina, amb presses, amb l’equip que teníem a mà,però sense la tecnologia i els recursos amb els quals ens hauria agradat treballar. La part tècnica doncs, no és ni de bon tros la millor, però estem segures que hem aconseguit que la denúncia arribi.

Sense difusió: Teníem molt clar que si algú ens havia de censurar fossin els altres. Vam intentar passar el documental a La2 i a TV3. Persones de confiança del segon ens van dir que no ens farien cas, a TVE l’equip de Línia 900 va veure el documental i van dir que s’havia de passar, però un parell dels qui manaven van dir que no, que era apologia del terrorisme... d’estat, al nostre parer. Encara que no és veritat que no hagi tingut difusió perquè a través de diferents entitats, col·lectius, amics i amigues, la Directa, o vosaltres estem arribant a força llocs. I que no pari, la denúncia de la tortura ha de ser un virus que contamini tota la societat.

Protagonistes
Totes en som protagonistes. Però en aquest cas n’hi ha sis de més destacades. El Jordi Vilaseca, el Dani Morales, la Nekane Txapartegi, l’Uai Romano, l’Iker Agirre i l’Amaia Urizar. Les seves històries però, són com les de moltes altres persones.

Gairebé al final del documental expliquem com està la situació de cadascú. El vam acabar el 2007 i la majoria han estat condemnats. Amb declaracions obtingudes sota tortura.

Hi ha però uns altres protagonistes, els qui es van negar a parlar amb nosaltres. Els qui van posar excuses com que el nostre trípode no cabia en una roda de premsa dels mossos d’esquadra. Si se n’amaguen. Si ens veten, deu ser perquè saben que diem la veritat.

Qui tortura?
El mecanisme que permet la tortura és com l’engranatge d’una màquina. Un engranatge format per policia i funcionaris de presons, fiscals, metges forenses, jutges, mitjans de comunicació i la societat que calla, gira la cara o justifica la tortura.

I qui ho impedeix
Totes nosaltres! Una vegada més, gràcies per voler veure 32 minuts de denúncia!

Mmm felicitat

La imatge de la felicitat.

Sempre he dit que és fàcil.

Violetes. No cal res més.

Bé... potser uns xurros que les acompanyin.

Axioma (tot deixant els números)

Axioma: qui més plora per la crisi, no la pateix

Augmenta el preu del carburant. I els transportistes, pescadors i agricultors protesten. I intenten, com és lògic, aconseguir rebaixes. I no els culpo!
Peta la 'bombolla immobiliària'. I les immobiliàries ploren perquè només poden vendre per 80 milions (sí, encara funciono amb pessetes....), un pis que fins ara venien a 100 i que en val 30.
I ja no poden serguir fent pisos perquè quedin buits.
La paraula crisi surt als mitjans i els acomiadaments es multipliquen per mil perquè les empreses, enlloc de 'macroforrar-se', només es podran 'forrar'.

I nosaltres pagarem més car el carburant, el peix, el pollastre i l'enciam. Seguirem sense poder accedir als lloguers i a les hipoteques (qui les vulgui), ens acomiadaran o els nostres salaris, un any més, romandran estàtics.

I un dia s'acabarà la crisi. I les petrolieres seguiran forrant-se, i les immobiliàries vendran els pisos a 110 i les empreses no tornaran a contractar les persones acomiadades perquè veuran que explotant-los encara més, obtenen més beneficis. I els nostres salaris seguiran igual.

No sóc economista i segur que qualsevol persones que en sàpiga una mica, em dirà que pixo fora de test, però no puc deixar de pensar que ens prenen el pèl.

Il·lustració: http://jordiborras.blogspot.com/

31 més 5 (Calma)

Terra mullada, un cafè amb llet, sabates fora (les teves i les meves) i el dia que comença.

En tinc tantes ganes... tot i els mosquits i els escarbats!

31 més 4 (i més 100!)

La suma d'esforços val la pena.
És la capacitat de sumar veus la que ens fa avançar. I ens fa multiplicar les lluites, dividir els adversaris i restar-los força. 100 lluites. Milers de veus. I seguirem fent números!!!

Portada: Jordi Borràs

31 més 3 (Records d'estiu)

Tancant els ulls, hi tornem a ser...

31 més 2 (Presumpció)

Observatori dels mitjans, Directa ¡ núm.95

Presumptament culpables

Quan tothom va veure les imatges d'uns mossos d'esquadra apallissant un detingut a la comissaria de les Corts, una de les afirmacions que més es repetien era " cal respectar la presumpció d'innocència". Però això només passa si ets policia, et dediques al món de les finances o al de la política. Si la persona detinguda és okupa, ecologista, independentista, de religió islàmica, o defensora dels drets humans, el concepte "presumpció d'innocència" és engolit per un forat negre.
Aquest és el cas dels presumptes membres d'ETA que van detenir a França la setmana passada (sí, aquells a qui els posen àlies desconeixent que al País Basc tothom té un sobrenom, que no és un nom de guerra).
Els mitjans de comunicació celebraven la detenció de (presumptament) la cúpula de l'organització armada. Titulars com els d'El Periódico de Catalunya "Detingut a França el 'número u' d'ETA, Francisco Javier López Peña, 'Thierry", l'Avui "Detenen a Bordeus l'actual cap d'ETA", o La Vanguardia "Cau la cúpula d'ETA", han estat l'exemple més clar d'aquesta vulneració d'un principi elemental "tothom és innocent fins que es demostri el contrari"... o fins que els mitjans de comunicació i l'estat ho decideixin.
Però l'allau de titulars en aquest sentit, no ha estat sola. Ha anat acompanyada de declaracions per part de tota la classe política aplaudint el (presumpte) desmantellament de l'aparell polític d'ETA. S'han fotografiat als mitjans, felicitant-se per la feina ben feta.
El més sorprenent és com, abans que declari cap de les persones detingudes els mitjans es dediquen a difondre repetidament, com si fossin lloros, el que (presumptament) han fet. I ho fan abans que declarin davant d'un jutge! Que, per cert, tota persona detinguda té dret a no declarar davant la policia... Aleshores, si no vols declarar davant la policia, per què t'incomuniquen (en el cas de l'estat espanyol) cinc dies? Per què has d'estar cinc dies més en una comissaria... fins que declaris? I si no has declarat, com poden els mitjans reproduir el que has 'confessat'? I com ho fan els diaris, ràdios i televisions per saber totes les coses horribles i malvades que has fet just quan t'acaben de detenir i no has tingut ni temps de negar-te a declarar?
Se suposa que, quan s'incomunica una persona, és perquè no pugui passar informació a ningú del seu grup o organització, però aleshores, com han pogut dir tots els mitjans el que (presumptament, també) ha declarat l'exalcalde d'Andoain? No hauria de ser secret?
I una pregunta més, com sabien que la dona detinguda era la que (presumptament) va llegir el comunicat d'alto-al-foc permanent d'ETA? Em sembla recordar que portava caputxa... I a primera vista, publicar a tort i a dret que era ella, per la veu, em sembla una mica agosarat, sobretot si el mitjà engoleix, una vegada més, aquesta paraula tan difícil d'escriure al diari, llegir a la ràdio o locutar a la televisió: presumpte
Llegint, veient o escoltant les notícies sobre la detenció de la (presumpta) cúpula d'ETA, potser cal preguntar-se si tenim un estat de dret o és l'estat el que té dret a decidir que ets terrorista, delinqüent o radical abans que ho digui la (seva) justícia.
Les presons no són presumptes, són físicament palpables i evidents, com la persecució de qui pensa diferent. Com el joc brut dels mitjans.

31 més 1 (Juguem?)

Aquest hauria de ser un comiat, en positiu però, sempre sumant! Tot i que encara no ho tinc clar, perquè els amics i amigues (qui, si no?), em proposeu que sugueixi sumant. Mmm deixeu-m'ho pensar.

Mentrestant, un proposo un joc. L'altre dia, en un d'aquells moments de reflexió profunda sobre el qui-què-com i, sobretot, cap a on, vaig recordar una de les meves activitats preferides de quan era (més) petita. Aquella d'escriure una història entre totes, de contruir juntes, d'imaginar plegades. No era qüestió de fer una obre mestra, ni de ser estrelles de la literatura. Només era i és un joc. Ho recordeu?

Per això, us proposo jugar.

Aquell dia es va llevar més cansada del que era habitual. Havia dormit poc i ja feia dies que tot ho feia amb presses. Amb la mà, i amb la rutina, va encendre el llum de la tauleta de nit... Però tot restava fosc. Massa fosc. De cop, mentre provava d'obrir els ulls sense èxit, se'n va adonar...

(Ara sou vosaltres qui continueu la història. Amb una, dues o cinc ratlles, les que us vingui de gust fer. Només era i és un joc).

31 menys 31 (Un petit furt)

He comès un petit furt...del bloc del Mundus. Però després d'haver estat 4 dies a Berlín, i que fos el nostre guia (l'Aran també, eh!) a Kreuzberg, li he robat una imatge i una traducció.
Però hi ha missatges que cal repetir fins a quedar sense veu.

Com assegura la paret: "Si només feu veure que ens pagueu, farem veure treballem"

31 menys 30 (Postals de batalla)

Primer va ser el 18/98, ara Gestoras, demà...

Il·lustració publicada al setmanari Directa

L'autor: www.jordiborras.blogspot.com

31 menys 29 (No ens faran callar)

Il·lustració: L'ususrpador de somnis (http://www.jordiborras.blogspot.com/

Franki, Jordi, Dani, els veïns contra el Pla Caufec, el desaparegut Guillem, Julen, Teresa, Mireia, Ramon, Nekane, Amaia, el desaparegut Isanta, Xavier, els tres nois del 4 de Febrer, els 3 de Gràcia, el també desaparegut Carlos, Sabino, el desaparegut Joxe, Rosa, Manu, Teo, Laura, Zigor, Diego, Juan, Susana, Aitor, Enric Jaume, Aiert, Gotzon, Jesús, Urko, Estel, Mattin, Marcela... Un llarg etcètera. Nosaltres.
Agredits amb les porres, amb les paraules, amb electrodes, amb multes, amb sentències judicials, amb retencions, amb embargaments, amb la presó. Per okupar, per lluitar contra el sistema, per voler millorar les condicions de treball, per voler la independència, per rebutjar el capitalisme, per ignorar l'estat, per qüestionar el poder, per un tros de drap, per manifestar-se...

Per pensar.

Per no pensar com ells.

Per ser diferents a ells.

Per qüestionar-los.
Per combatre’ls.

Però mai no ens faran callar.

Perquè, com deies Eva, "Volen robar-nos els somnis, però no ho aconseguiran mai".

Perquè no ens els podran usurpar. Mai.

31 menys 28 (Després d'un bon àpat...a dormir)

El gall i la gallina estaven al balcó, la gallina dormia i el gall li fa un petó.
-Dolent, dolent! Ves, què dirà la gent?

-Que diguin el que vulguin que jo ja estic content!

Suposo que sabeu la coreografia, oi?

31 menys 27 (Sensacions 3, Les Postres)

"Espessa i lluent,

tothom se la menja,

ai! a cremadent...

En xicra o en tassa

prou que ho diu la gent,

mai no n'hi ha massa."

(Miquel Martí i Pol)

31 menys 26 (Sensacions 2)

"La Rafaela, que beu i beu suc de coco i papaia els dimarts, desitjaria que hi hagués més begudes dolces; no tan amargants com una habitació buida".

(Sandra Cisneros, The House on Mango Street)

Sort que sempre, si volem, hi ha begudes dolces!

31 menys 25 (Sensacions 1)

"Els cabells de la meva mare són l'olor tèbia del pa abans de coure, l'olor del racó que et fa al seu cantó del llit, on encara hi ha la seva escalfor, i dorms al seu costat. Fora plou i el pare ronca. Els roncs, la pluja i els cabells de la mare que fan olor de pa".

(The House of Mangost)

31 menys 24 (No crec en Sant Jordi)

Sóc una incrèdula. No crec en Sant Jordi. M'agrada la llegenda, sobretot pel drac, i l'olor dels carrers, i l'alegria i la vida que brolla de cada raconet. Però no crec en Sant Jordi. En les estadístiques de vendes, en l'afany per superar les xifres de l'any anterior... no crec en el Sant Jordi comercial. Però m'agrada la llegenda. Sobretot, pel drac...

31 menys 23 (Per molts anys!)

Avui fem dos anys.

Avui fa 24 mesos que vam decidir no deixar-nos convéncer.

Avui fa 100 setmanes que els moviments socials posem la Directa.

Avui fa 730 dies que vam ficar el peu, la cama i tot el cos a la piscina.

Avui fa 17.520 hores que vam donar a llum.

Avui fa 1.051.200 minuts que la Directa va sortir al carrer.

Cada setmana, des de fa dos anys.

Dos anys de projectes, de contrainformació, d'assemblees, d'alegries, de decepcions, de dubtes, de lluita, de compromís, de construir, de denúncies, d'amistat, de sorpreses, de presses. De moltes presses!

Per molts anys a les persones que fem, que feu, que fan possible aquest projecte!

Ja sabeu, les espelmes les bufem a les 22h a la Farinera del Clot de Barcelona. Amb música. I amb presses!

31 menys 22 (musclos i son)

L'altre dia, un company de feina m'explicava que hi ha certs animals que, quan es desperten, es poden morir de l'estrès. Aquest n'és un exemple. Amb els seus musclos i els seus pèls. Un petit mamífer que no utilitza la velocitat per a res, ni tan sols per desplaçar-se.

Darrerament, tothom que em rodeja viu amb estrès, va de cul, no té temps per a res, necessita desconnectar, qualsevol de les expressions que utilitzem per evitar un mot que sempre m'ha semblat més propi dels yuppies (i no em refereixo a aquell odiós extraterrestre de Barri Sèsam que va substituir a un eriçó nudista, menys quan dormia!).

No cal morir de l'espant que suposa llevar-se, però, cada vegada que li miro la cara penso que... També vull musclos i son...

31 menys 21 (L'oloreu?)

Il·lustració: "Estiu" www.jordiborras.blogspot.com

Una imatge que m'ho diu tot.
La veig i el sento cada vegada més proper... Tinc tantes ganes que arribi!
I ja l'oloro. En l'ambient. En els colors que vesteixen els carrers de la ciutat-decorat. En les sandàlies (per fi!) sense mitjons del turisme. En els cossos que comencen a deixar veure una espatlla, un escot, un turmell. En les flors que embogeixen perquè no saben si ja han de sortir o encara poden hivernar una mica més. En les pells que poc a poc deixen el blanc per torrar-se.
En les somriures més lleugers i fàcils de brollar. En l'escalfor dels cossos. En els ulls que creuo pel carrer i que, cada dia, a poc a poc, són més riallers. En els comentaris dels treballadors de la construcció. En les faldilles que s'escurcen. En les ungles dels peus pintades. ..
I en cinc colors: el groc, el taronja, el vermell, el blau i el verd.

31 menys 20 (Alter Ego)

Infectació publicada el número 88 del setmanari Directa,

La flama espanyola

Ona Garrido, periodista

M’ha agradat veure un ciutadà, armat amb un extintor, disposat a apagar la flama xinesa. La flama dels Jocs Olímpics. La seva arma era ben innocent, però diversos policies se li van llençar a sobre per evitar que cometés un greu crim: apagar el foc xinès. El mateix foc que crema contra la ciutadania tibetana.
Sense entrar a valorar si estic d’acord amb el possible futur règim tibetà- que, a hores d’ara, i de cara al món, encapçala un líder espiritual i tenint en compte que l’església, sigui del color que sigui em produeix urticària-, el Tibet té tot el meu suport davant els atacs constants de la Xina. Les tortures, les persecucions, l’opressió d’un poble sobre un altre han de ser condemnades, perseguides i extingides. Sigui qui sigui el maltractador. Tingui la falsa careta que tingui: la democràtica, la comunista o encara que enarbori la bandera de la llibertat amb una mà, mentre a l’altra amaga una porra.
Per això, quan veig aquest home amb el seu perillós extintor, penso que potser les coses estan canviant. Potser la societat està una mica infectada. Potser ha obert els ulls i no està disposada a deixar-se enganyar més. Potser vol deixar de ser la còmplice del que fan els qui manen. Potser, el poder d’una arma capaç d’apagar els focs més repressius també seria utilitzada a Londres, París, Berlín o Sidney si els Jocs se celebressin als Estats Units, la Gran Bretanya, Israel o l’Estat espanyol. Perquè la repressió, la tortura (legal als sempre “lliures” estats del nord d’Amèrica), i l’opressió de les que abans parlàvem que s’exerceix sobre l’Iraq, l’Afganistan, Palestina, els Països Catalans, Euskal Herria o sobre els propis ciutadans d’aquests estats-flama que discrepen, que protesten, que surten de casa armats amb els seus extintors en forma de diari contrainformatiu, de manifestació, de vaga, de consum responsable, de coherència... també serien condemnats, perseguits i extingits per la comunitat internacional.
A Londres, a París, a Berlín o a Sidney... A Barcelona... A Madrid... a Sabadell...a Alacant... a Badajoz.... milers de “bombers” sortirien als carrers per esmorteir les flames.
Perquè no hi hauria caretes que valguessin, no hi hauria maltracte justificat. Els extintors s’alçarien contra tots i cadascun d’ells. I apagarien el seu foc.
No cal que ningú em pessigui. Sé que estic somiant. La societat encara està massa “sana”. Encara no s’ha deixat infectar. Encara...

31 menys 19 (Encara no tenim els dos dies!)

Dos dies de descans!!!!
Sembla que l'ajuntament de Barcelona i TMB sordegen. Fa mesos que les parets de Barcelona són les veus que els eixorden. Però no hi volen sentir.

Ells i elles, nosaltres, vosaltres. Els mereixem.

Barcelona té un nou símbol per reivdindicar els drets de qualsevol persona treballadora.

Instruccions:

1- Alcem el puny ben amunt

2- Més amunt!

3- Aixequem dos dits, en senyal de victòria.

4 - Finalment...somriem perquè.. Lhem aconseguida!

31 menys 18 (Doncs això...)

'La libertad es una parabellum o una flor....la libertad hay que inventarla siempre....la libertad a veces es una simple linea fronteriza...'

José Agustín Goytisolo per a Oriol Solé Sugranyes

Doncs això...

Il·lustració: 'Violència sense fronteres' (http://jordiborras.blogspot.com/)

31 menys 17 (Bufar i fer ampolles)

Diumenge de sol i de regressions. De nou, la Fundació Miró torna als records.

Encara volta pel món. Aquest mes, a Menorca i a Sicília.

Per a ell tot és bufar i fer... bombolles.

Tant de bo, tot fos tan fàcil.

O ens poguessim amagar dins d'una bombolleta. Amb aquella sensació de seguretat. I... de perdre'ns el món!

Seguiré el seu exemple, el del got (o la bombolla) mig ple. Vaig a buscar alguna cosa per bufar i una mica de sabó.

buuuuuuuuuuuuuuu

31 menys 16 (Embolics)

Un petit heroi, capaç d'explicar les històries més fantàstiques sense necessitat de paraules.

Un savi del valor del silenci.

Josep M. Pujol n'era el progenitor.

I nosaltres, els qui, amb els ulls com taronges, vivíem totes i cadascuna de les seves aventures.

Un embolic ben senzill de resoldre...

31 menys 15 (Us enyoro)

"Istripuei,berri txarrei,bidean galdu ditugun lagun guztiei,gugatik dena eman dutenei,askatasun haizeari, zuei, haizeari,zuei..."

Ho sé, Roger, són uns nyonyos, i odio profundament parlar a través de cançons. Però aquesta l'havia de posar. Els l'havia de dedicar. Fa molts dies que penso en molts d'ells i, també en nosaltres.
Vaig marxar perquè us trobava a faltar i volia tornar a casa. I ara els trobo a faltar a ells.

Però casa meva és aquí.

31 menys 14 (Ràbiaaaaaa!)

Quina ràbia que feu! M'encanta això d'enviar un àlbum fotogràfic que ens convideu a veure i et trobes... amb tot el que he vist, un lloc fantàstic on se us veu feliços. Diferents.

Ja no teniu la cara de Barcelona. La d'ara us la compro! Perquè feu molta ràbia i encara més enveja! (però sana eh!)

Pollastre, per molts anys d'atacs de punkeria, bravetes i fuets de sam del petx!

Titotitotitoooooooooooo

31 menys 13 (Digueu-me vella)

- Quin és el teu conte preferit?
- El de la caputxeta vermella!
- Doncs el meu el del gat amb botes
- Anem a veure'ls al dvd?

És només un anunci de ràdio.
Què se n'ha fet de llegir contes, que te'ls llegeixin o te'ls expliquin?

En dies com avui torno a pensar en ells: el senyor Cordills, el Bufaplanates, el Planeta Imaginari, la Cucafera, els Sac de Gemecs, el Xecso Boix o la Bola de Cristal. Els veies al teatre, els escoltaves, els seguies a la tele. Però sempre acompanyat d'un bon llibre publicat, per exemple a la col·lecció 'Els Grumets de la Galera'.


Potser em faig gran però, em sembla que ser petita, fa més de 20 anys, era molt més divertit.

Il·lustració: http://jordiborras.blogspot.com/

31 menys 12 (Com pujar al bus)

A partir de demà hi ha una nova manera de pujar als busos de Barcelona. Una manera econòmica i solidària: la T-2 dies.

Un abonament que, de fet, podríem fer servir tot l'any, perquè ja fa molt de temps que ens prenen el pèl en això del transport públic. Tant a les persones que l'utilitzem, com les que hi treballen.

Que no us faci vergonya pujar al bus amb aquest abonament, que segur que està integrat!

I si voleu més info...

http://comitedescansos.blogspot.com/

PD Per cert, jo també vull els 2 dies! I les 8 hores! I les vacances pagades! Que al 2008 ja ens toca!

31 menys 11 (Els pollets)

Des del corral sempre m'he preguntat per què els pollets de la Mona de Pasqua, han de tenir el do de l'anormalitat. Aquests petits éssers entranyables i que a tots ens desperten sentiments tendres, no deixen de tenir un aspecte de bèsties mutants que fan que no les tingui totes. Per què tenen els ulls a diferent alçada i separats excessivament? Per què els sobresurt una mena d'ala de l'esquena? Per què els cau el bec i, si el conserven, sempre acaba agafant postures francament anormals? Potser és que els pollets de les mones de Pasqua són d'inspiració picassiana, com Rosi de Palma? O potser, simplement, el problema el tenim nosaltres,que, al nostre corral, hi abunda la normalitat...

31 menys 10 (Un no diumenge)

Avui és diumenge...

Però ja no és un d'aquells diumenges a la Fundació Miró, acompanyats del Senyor Cordills i el Bufaplanetes.

M'agraden els diumenges seguits de dilluns...Dilluns de festa. I projectes. I sol, malgrat que la primavera acaba de despuntar.
És diumenge, i què? Demà és dilluns i a la feina no m'esperen. No ens esperen.
Dimarts, sant tornem-hi, però divendres estarà més aprop.
I de nou serà dissabte.
I arribarà un altre diumenge, però aquesta vegada sense un dilluns diferent. Sense Senyor Cordills i sense Bufaplanetes.

Ah....

31 menys 9 (Nota per al veïnat)

Fa un parell d'anys, una veïna a qui anomenem "cucaracha reina", va aliar-se amb els seus amics insectes per punxar-me les rodes de la bici i trencar-me el llum. Un joc que ella i les seves amigues de múltiples potes havien practicat amb anterioritat amb altres vehicles...
Avui, he pensat en elles, i l'agradable mirada que ens dediquen cada vegada que ens creuem per l'escala, especialment quan se m'acut dir "bon dia" i no pas "buenos días" (deu ser que pensen que tinc un problema de generositat, al més pur estil Sánchez Dragó). Tot plegat m'ha fet recordar la nota que vam penjar a l'escala quan vam decidir atacar amb humor, les seves accions (més pròpies de les seves companyes de residència, les rates de clavaguera).

NOTA PER AL VEÏNAT

(Només per a les persones que se sentin al·ludides, si us plau)

M’ha arribat de forma indirecta, que algunes persones s’han sentit molestes per la presència de la meva bicicleta en aquest espai. Reconeixent el dret a reclamar l’espai com a propi, però sempre amb el consens comú, i amb la voluntat de preservar-lo amb els usos, agrairia que se m’hagués fet arribar la queixa de forma directa. S'ha donat la casualitat que el mateix dia que m’arriba l’advertència, i no ho puc entendre de cap altra manera vistes les conseqüències, em vaig trobar les rodes de la bicicleta punxades. Lluny d’intentar establir relació possible, no em diran que la casualitat, fins i tot, espanta. Si un dia se m’acudís asseure’m en un graó, que com sabeu no té la funció de cadira, no sé que passaria amb la meva cara (la comparació és per allò que roda i cara són rodones).

Y ahora para los que les gusta un lenguaje más directo:

Me he enterao por otros que hay en esta escalera gente a quien no le ha gustao nada que mi bicicleta esté aparcada en el rellano. Reconozco que, quizás no es el espacio más adecuado, tampoco lo sería para hacer largas charlas a gritos de vez en cuando, pero bueno, lo pasamos por alto. Lo que me ha tocao los ‘cojones’ es que se me haya hecho llegar indirectamente ¡ Joder! No cuesta tanto llamarme a la puerta y decírmelo a la cara... ¿Qué no hay huevos? Y para acabar de joderme va, y me pinchan las ruedas.....manda..... Me gustaría pensar que no son las mismas personas pero, la verdad, me he sentido amenazado como si en esta escalera viviera Vito Corleone....¿Saben?....”El Padrino”...Quien la quiera ver que vaya al videoclub, porque visto lo visto yo no se la dejo… ¿Se imaginan ustedes, respetables vecinos, que por sentarse en un escalón les partieran la cara?¿No, verdad? Pedirían paso y ya está...Pues lo mismo.

MOLTES GRÀCIES PER L’ATENCIÓ

PD La resposta va ser penjar una nota dient que estava prohibit entrar bicicletes, i ho van fer falsificant la firma de l'administrador... Ai! Aficionades...