31 menys 20 (Alter Ego)

Infectació publicada el número 88 del setmanari Directa,

La flama espanyola

Ona Garrido, periodista

M’ha agradat veure un ciutadà, armat amb un extintor, disposat a apagar la flama xinesa. La flama dels Jocs Olímpics. La seva arma era ben innocent, però diversos policies se li van llençar a sobre per evitar que cometés un greu crim: apagar el foc xinès. El mateix foc que crema contra la ciutadania tibetana.
Sense entrar a valorar si estic d’acord amb el possible futur règim tibetà- que, a hores d’ara, i de cara al món, encapçala un líder espiritual i tenint en compte que l’església, sigui del color que sigui em produeix urticària-, el Tibet té tot el meu suport davant els atacs constants de la Xina. Les tortures, les persecucions, l’opressió d’un poble sobre un altre han de ser condemnades, perseguides i extingides. Sigui qui sigui el maltractador. Tingui la falsa careta que tingui: la democràtica, la comunista o encara que enarbori la bandera de la llibertat amb una mà, mentre a l’altra amaga una porra.
Per això, quan veig aquest home amb el seu perillós extintor, penso que potser les coses estan canviant. Potser la societat està una mica infectada. Potser ha obert els ulls i no està disposada a deixar-se enganyar més. Potser vol deixar de ser la còmplice del que fan els qui manen. Potser, el poder d’una arma capaç d’apagar els focs més repressius també seria utilitzada a Londres, París, Berlín o Sidney si els Jocs se celebressin als Estats Units, la Gran Bretanya, Israel o l’Estat espanyol. Perquè la repressió, la tortura (legal als sempre “lliures” estats del nord d’Amèrica), i l’opressió de les que abans parlàvem que s’exerceix sobre l’Iraq, l’Afganistan, Palestina, els Països Catalans, Euskal Herria o sobre els propis ciutadans d’aquests estats-flama que discrepen, que protesten, que surten de casa armats amb els seus extintors en forma de diari contrainformatiu, de manifestació, de vaga, de consum responsable, de coherència... també serien condemnats, perseguits i extingits per la comunitat internacional.
A Londres, a París, a Berlín o a Sidney... A Barcelona... A Madrid... a Sabadell...a Alacant... a Badajoz.... milers de “bombers” sortirien als carrers per esmorteir les flames.
Perquè no hi hauria caretes que valguessin, no hi hauria maltracte justificat. Els extintors s’alçarien contra tots i cadascun d’ells. I apagarien el seu foc.
No cal que ningú em pessigui. Sé que estic somiant. La societat encara està massa “sana”. Encara no s’ha deixat infectar. Encara...