De vegades

De vegades no saps per què. Tot just fa unes hores que l'has vist, com cada dia, i ja l'enyores. Avui és una d'aquelles vegades.

Don Pedro

És casat (ara vidu) i té tres fills (un d'ells, anomenat Revolució). Cap d'ells batejat. I és capellà, però mai ningú s'ha atrevit a excomulgar-lo. La primera barricada de la seva vida la va fer a poca distància de la mina, on hi va treballar durant anys. A pocs metres també del seu poble, on La Pasionaria vivia. La va fer amb els bancs de l'església, aixecant-se la sotana i exigint als camions que s'aturessin perquè el fangal impedia la mobilitat de la gent del poble. No tenia llum, ni aigua, ni un forat on anar de ventre. L'espai habilitat per a l'església era l'escola. Allà ensenyà a sumar, a llegir i a escriure durant anys. I es negà a pronunciar el Pare Nostre o a parlar de Déu. Tenia molt clar que no havia passat per allà. Perico (Don Pedro per als qui ja tenen uns anys) és una d'aquelles cares que se'm quedaran gravades. Una de les abraçades que he conegut aquests dies i que porto ben endins.

Memòria

Perico, Koldo, Iñaki, Tasio, Ainhoa, Mikel, Koro, Andoni, Floren... I els que queden. Fa dies que sento parlar de repressió, de guerra bruta, d'assassinats, d'impunitat... D'una història que he sentit moltes vegades a casa. Però a la nostra manera. Amb les nostres morts.
Ara, quan torni a casa, demanaré que me la tornin a explicar. Ja no podrà ser de les seves veus, serà des de la dels seus fills i la seva filla. I ells, i ella, i nosaltres ens encarregarem de fer que ningú l'oblidi. Sense hipocresies. Sense oblidar els qui una nit no hi són perquè 30 anys després es repeteix la mateixa història.

Pròximament...

Ben aviat tornaré a ser a casa. Tornaré a veure la teva camisa descolorida, les teves bambes verdes i a robar-te els pijames. Ben aviat oloraré de nou el teu arròs de ceps i el barnús que deixes al llit després de la dutxa.

Ben aviat.

Txapela

Txapela: Fa dies que aquesta és, pràcticament, l'única imatge que veig. Això sí, sempre acompanyada d'uns ulls que amaguen dolor, història i una força que envejo. Mirades acompanyades d'abraçades d'aquelles que et desmunten, per la calidesa que transmeten.

Txapela: És també el nom d'una víctima de la guerra bruta que vaig conèixer gràcies a un documental llargament aplaudit a Zinemaldia: Itsasoaren alaba.

Txapela: És el que avui he deixat enrera per tornar a casa, per dir un darrer adéu, per saber que finalment -si sóc fidel a les teves creences- ets amb ell. No li piquis la mà, tu ja m'entens. I si -sempre agafada a la teva manera de veure el món- també te'ls trobes, fes-los un petó ben gran (i vigila amb els mejillones).

Sóc a casa. Sense cap dels quatre fonaments. Demà marxo de nou. Però quan torni, novament, hi haurà aquesta nova (ja no tant) parcel·la en la que edifico des de fa dos anys. Ell dins del cotxe, arreglant-se la camisa descolorida per l'aigua calenta de la rentadora. Jo, feliç de tornar, ara sí que definitivament, a casa.

PD A la parcel·la també hi caben els amics que, sense dir res, apareixen i t'abracen. I sense txapela, et desmunten, càlidament, de nou.

Lluny de casa

Plou. Pràcticament no ha parat de fer-ho des que vam arribar. Però la pluja rega el verd que tant m'agrada d'aquesta terra. No em queixo.

Sóc lluny de casa, però hi ha moltes persones que s'esforcen en fer que ens sentim com si hi fóssim. No em queixo.

Sóc enmig d'un nou projecte. Les meves idees, compten. No em queixo.

Però des de fa unes hores, ja trobo a faltar la teva olor.

Un estiu a la Toscana, tot passant per Roma

El blau del llac d'Umbria. El verd dels camps. El groc dels gira-sols. El roig del sol que es pon. Les teulades, les pedres, la granita i el diccionari de converses! I milions d'olors (totes elles fantàstiques). Lucca, la bici, tu i jo. Si mai desapareixem del mapa, busqueu-nos-hi.