3/10/09

Don Pedro



És casat (ara vidu) i té tres fills (un d'ells, anomenat Revolució). Cap d'ells batejat. I és capellà, però mai ningú s'ha atrevit a excomulgar-lo.
La primera barricada de la seva vida la va fer a poca distància de la mina, on hi va treballar durant anys. A pocs metres també del seu poble, on La Pasionaria vivia. La va fer amb els bancs de l'església, aixecant-se la sotana i exigint als camions que s'aturessin perquè el fangal impedia la mobilitat de la gent del poble. No tenia llum, ni aigua, ni un forat on anar de ventre. L'espai habilitat per a l'església era l'escola. Allà ensenyà a sumar, a llegir i a escriure durant anys. I es negà a pronunciar el Pare Nostre o a parlar de Déu. Tenia molt clar que no havia passat per allà. Perico (Don Pedro per als qui ja tenen uns anys) és una d'aquelles cares que se'm quedaran gravades. Una de les abraçades que he conegut aquests dies i que porto ben endins.

Cap comentari: