El bloc reneix. Si més no, ho fa durant unes hores, amb el dubte de si es repetirà. La culpable és una sensació: començar de nou. Agafar forces. Respirar. I permetre que el cos senti tots i cadascun dels canvis, dels sentiments, dels dubtes. I com no, fer-ho acompanyada. Ara, més que mai. (Pst! Si voleu qui fa aquests dibuicos tan fantàstics, cliqueu aquí!)
http://vuitantamil.blogspot.com/2010/05/80000-pisos-buits-barcelona.htmlNo deixeu d'entrar-hi!
Barcelona és plena d'uns cartells amb una xifra: 80.000I res més, només 5 números i l'adreça d'un bloc amb un compte enrere. 80.000 què?Algú ens en fa 5 cèntims?
Recordo quan ens vam asseure juntes a l'escala i pintàvem la barana de vermell mentre recordàvem entre riures el fuet de la nit anterior. Després una colla pujàvem al terrat i fèiem "volar" matalassos i altres objectes indescriptibles cap a l'altra colla, la que era a sota. Vam moure taules, cadires, armaris, andròmines. Vam escombrar, fregar, buidar. I ens vam sentir exploradors enmig de bidons propis d'una pel·lícula de terror o d'un videojoc de zombies.Anàvem vestits amb monos blaus. Mascaretes. Mocadors. Guants.Demà hi tornem. De L'Hospitalet a Poble Sec. De Juan Ramon Jiménez a Radas.Passats quatre anys: estem de mudança!
Dir que un altre s'equivoca pot ser perillós. O que fa una cosa malament. I si l'altre o altres és un col·lectiu tancat, negat a reconèixer els seus errors i corporativista, el mur amb què es topa és immens.Aquest és el cas de Semmelweis, el pare de l'antisèpsia moderna. Algú que va veure com es podia reduir la quantitat de dones embarassades que morien en el moment de parir a l'hospital amb una mesura higiènica molt simple: rentar-se les mans. La resposta dels seus col·legues va ser ignorar-lo i marginar-lo.Una història del segle XIX, que ha publicat una petita editorial, Marbot Ediciones i que val la pena no passar per alt. Sobretot, perquè al segle XXI encara hi ha molts i moltes Semmelweis, i el rebuig sol ser la resposta que reben.
De vegades no saps per què. Tot just fa unes hores que l'has vist, com cada dia, i ja l'enyores. Avui és una d'aquelles vegades.
És casat (ara vidu) i té tres fills (un d'ells, anomenat Revolució). Cap d'ells batejat. I és capellà, però mai ningú s'ha atrevit a excomulgar-lo. La primera barricada de la seva vida la va fer a poca distància de la mina, on hi va treballar durant anys. A pocs metres també del seu poble, on La Pasionaria vivia. La va fer amb els bancs de l'església, aixecant-se la sotana i exigint als camions que s'aturessin perquè el fangal impedia la mobilitat de la gent del poble. No tenia llum, ni aigua, ni un forat on anar de ventre. L'espai habilitat per a l'església era l'escola. Allà ensenyà a sumar, a llegir i a escriure durant anys. I es negà a pronunciar el Pare Nostre o a parlar de Déu. Tenia molt clar que no havia passat per allà. Perico (Don Pedro per als qui ja tenen uns anys) és una d'aquelles cares que se'm quedaran gravades. Una de les abraçades que he conegut aquests dies i que porto ben endins.
