El 'pare' d'en Tim

Va néixer el 1925 i desgraciadament fa vuit anys que ja no dibuixa, perquè ja no hi és . Edward Gorey (ho sé, la pàgina és d'un frikisme important) és inspiració, i de vegades alguna cosa més, per a molts.

Seguim sense saber créixer...

M'agrada en Burton

Aquells que el coneixem
-els seus amics-
li diem Roy.
Els altres el coneixen
pel Tòxic Noi.
Li encanta l'amoníac i l'asbest
i el fum espès de la cigarreta.
El que ell respira com a aire
ofegaria una mofeta !
La joguina que més li agrada
és un potet d'aerosol;
s'asseu a terra i el xarbota
i espraia a tort i a dret tot sol.
Sol fer guàrdia al garatge
en el fred del matí,
tot esperant que el cotxe
l'empudegui amb el seu verí.
El primer i únic cop
que he vist en Roy plorar
és perquè un gra de clorur sòdic
li ha entrat a l'ull sense trucar.
Un bon dia, per ventilar-lo,
el treuen al jardi.
I el rostre se li torna pàl·lid
i el cos se li comença a enrigidir.
L'últim alè del seu curt viure
és tristament grotesc.
¿Qui hauria dit que algú es pogués morir
de respirar aire fresc?
Quan l'ànima abandona el cos
tots li resem una oració.
I ella s'eleva cap al cel
deixant un trau a la capa d'ozó.

M'agrada Tim Burton. Suposo que, en bona part, perquè sovint no toco de peus a terra i visc en un món un pèl estrany. I especialment en Roy. No sé per què, però des que vaig llegir 'The Melancholy Death Of Oyster Boy' , me'l vaig fer meu. Suposo que són coses pròpies d'aquelles persones que, en el fons, no ens sabem fer grans...

Per cert, si teniu una estona, dediqueu una hora i vint-i-set minuts a 'Pee-Wee's Big Adventure'.

Prohibit no imaginar.

La vida al corral

Fent més amics

Segurament ara mateix faré encara més amics. En sóc una especialista. Però ja fa temps que estic fins als nassos de sentir que Sánchez Piñol és tan bo. Perquè a mi no m'agrada. De gustos, per sort, n'hi ha per a tothom, però darrerament sembla que si no t'agrada el que escriu aquest bon home, ets una ignorant. Doncs ho sóc, i n'estic ben orgullosa. Perquè crec que no escriu bé, plagia bé.

L'altre dia, un bon amic em diguè que no m'agradava perquè no tenia prou 'cultura Lovecraft' i com estava rodejada d'admiradors de Sánchez Piñol, vaig preferir no donar-hi més voltes.

Però el que em va passar pel cap en aquell moment era més aviat que Sánchez Piñol, em sembla un gran plagiador de Lovecraft... I això, en el fons, suposo que deu de tenir mèrit.

Doncs això, que m'agrada fer amics... i llegir les històries d'en Howard.

Crims exemplars (2)

‘Algún día los hombres descubrirán que el sueño vino después. Dios no duerme, ni Adán dormía. Los infusorios no duermen, ni el diplodocus podía. El elefante duerme dos horas y el perro todas las que puede. No digo más. Los muertos no duermen. Yo tampoco. Al que duerme, matarlo’. (Max Aub)

Il·lustració: Editorial Media Vaca

Punts de vista (1)

Un punt de vista diferent, però alhora compartit.

Avui sóc dona de poques paraules.

Crims exemplars (1)

“Lo maté porque me dolía la cabeza. Y él venga hablar, sin parar, sin descanso, de cosas que me tenían completamente sin cuidado. La verdad, aunque me hubiesen importado. Antes miré mi reloj seis veces, descaradamente: no hizo caso. Creo que es un atenuante muy de tenerse en cuenta”. (Max Aub)

Quantes vegades se'ns ha passat pel... cap?

Il·lustració: Edició de Media Vaca

'Silenci, aquí es tortura'. Els motius

SILENCI AQUÍ ES TORTURA

Cada vegada que arribem a una nova persona, hem aconseguit el que volíem: que el vegin els i les que saben que existeix, els i les que en lluiten en contra, els i les que no en saben res, els i les que la justifiquen... Perquè la tortura, ha d’estar en boca de tothom. Per generar lluites, per remoure consciències, per crear dubtes, i per demostrar que sabem que la utilitzen i que no podran seguir amagant-la.

Els motius
Cadascuna té els seus. N'hi ha que ja fa anys que dúiem el tema de la tortura entre cella i cella perquè havíem conegut casos, d'altres que pensàvem que era una qüestió de pura injustícia i que la denúncia formava part del sentit comú. El que sí que sabíem és que és una pràctica que ho supera tot. Que costa de creure que algú no tingui escrúpols. És tabú, és una aberració sense límits i, a més, ningú accepta que passi en un estat suposadament "democràtic", cosa que encara la fa més terrible perquè ningú et creu.

També, el fet que hi ha pocs -per no dir gairebé cap- documents que denunciïn la tortura, especialment amb un llenguatge que arribi a tothom, ens va animar a fer el documental. Perquè creiem que necessitem de la implicació de tota la societat per combatre-la. Per això vam decidir fer-ho amb termes que arribessin a tothom, que quedés poc “pamfletari” per entendre’ns, descobrint l’engranatge perfecte que permet que al 2008 encara es torturi. I el millor és que, intentant ser imparcials, la denúncia sorgeix per ella mateixa.

La qüestió és que, després de les jornades contra la tortura i, havent-nos enganyat unes a les altres per ficar-nos-hi de cap sense mitjans ni diners, era l’oportunitat i el moment de fer alguna cosa. Si esperàvem a tenir diners o algun lloc on passar-lo, podíem quedar-nos esperant tota la vida.

Això sí, buscàvem denunciar la tortura en tots els seus àmbits: per motius polítics, a presos socials, a persones migrades... però quan vam començar a gravar teníem tanta documentació que vam decidir fer tres treballs. Aquí teniu el primer.

Com el vam fer
Sense detalls: no volíem donar detalls sobre les tortures. Volíem passar-hi per sobre. L’important no és si et fan la bossa, et diuen que mataran la teva mare o et neguen la medicació. Importa veure totes les parts implicades.

Sense “motius”: Entre cometes, evidentment. No volíem explicar en cap cas de què acusaven les persones protagonistes del documental. Ens era igual. Mai, sota cap concepte, podem justificar la tortura.

Sense diners: Vam fer el documental amb els estalvis, dormint a casa d’amics, demanant festa a la feina, amb presses, amb l’equip que teníem a mà,però sense la tecnologia i els recursos amb els quals ens hauria agradat treballar. La part tècnica doncs, no és ni de bon tros la millor, però estem segures que hem aconseguit que la denúncia arribi.

Sense difusió: Teníem molt clar que si algú ens havia de censurar fossin els altres. Vam intentar passar el documental a La2 i a TV3. Persones de confiança del segon ens van dir que no ens farien cas, a TVE l’equip de Línia 900 va veure el documental i van dir que s’havia de passar, però un parell dels qui manaven van dir que no, que era apologia del terrorisme... d’estat, al nostre parer. Encara que no és veritat que no hagi tingut difusió perquè a través de diferents entitats, col·lectius, amics i amigues, la Directa, o vosaltres estem arribant a força llocs. I que no pari, la denúncia de la tortura ha de ser un virus que contamini tota la societat.

Protagonistes
Totes en som protagonistes. Però en aquest cas n’hi ha sis de més destacades. El Jordi Vilaseca, el Dani Morales, la Nekane Txapartegi, l’Uai Romano, l’Iker Agirre i l’Amaia Urizar. Les seves històries però, són com les de moltes altres persones.

Gairebé al final del documental expliquem com està la situació de cadascú. El vam acabar el 2007 i la majoria han estat condemnats. Amb declaracions obtingudes sota tortura.

Hi ha però uns altres protagonistes, els qui es van negar a parlar amb nosaltres. Els qui van posar excuses com que el nostre trípode no cabia en una roda de premsa dels mossos d’esquadra. Si se n’amaguen. Si ens veten, deu ser perquè saben que diem la veritat.

Qui tortura?
El mecanisme que permet la tortura és com l’engranatge d’una màquina. Un engranatge format per policia i funcionaris de presons, fiscals, metges forenses, jutges, mitjans de comunicació i la societat que calla, gira la cara o justifica la tortura.

I qui ho impedeix
Totes nosaltres! Una vegada més, gràcies per voler veure 32 minuts de denúncia!

Mmm felicitat

La imatge de la felicitat.

Sempre he dit que és fàcil.

Violetes. No cal res més.

Bé... potser uns xurros que les acompanyin.