Ara no ho recordo. Va ser fa cinc o sis anys. Les vaig sentir o llegir. Però em van fer pensar en el món inexistent que inventava de petita, sota l'aigua, on podia passar hores i més hores i no tenia la noció de pujar a la superfície per agafar aire (de vegades penso que no ho feia, que em convertia en peix).Són paraules que em fan pujar al núvol d'on no m'agrada baixar. Són nyonyes i infantils, però avui les he trobades escrites, en un paperot vell dins El libro de los abrazos de Galeano. No recordo d'on van sortir...
"He vingut directament del país de les fades, agafada a un raig de lluna. Si t'hi fixes bé, encara veuràs al fons dels meus ulls el reflex d'elfs i arbres màgics que concedeixen desitjos. I, fins i tot, potser em queda un rastre de pols d'estels enganxat a l'orella".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada