Aquest hauria de ser un comiat, en positiu però, sempre sumant! Tot i que encara no ho tinc clar, perquè els amics i amigues (qui, si no?), em proposeu que sugueixi sumant. Mmm deixeu-m'ho pensar.
Mentrestant, un proposo un joc. L'altre dia, en un d'aquells moments de reflexió profunda sobre el qui-què-com i, sobretot, cap a on, vaig recordar una de les meves activitats preferides de quan era (més) petita. Aquella d'escriure una història entre totes, de contruir juntes, d'imaginar plegades. No era qüestió de fer una obre mestra, ni de ser estrelles de la literatura. Només era i és un joc. Ho recordeu?
Per això, us proposo jugar.
Aquell dia es va llevar més cansada del que era habitual. Havia dormit poc i ja feia dies que tot ho feia amb presses. Amb la mà, i amb la rutina, va encendre el llum de la tauleta de nit... Però tot restava fosc. Massa fosc. De cop, mentre provava d'obrir els ulls sense èxit, se'n va adonar...
(Ara sou vosaltres qui continueu la història. Amb una, dues o cinc ratlles, les que us vingui de gust fer. Només era i és un joc).
4 comentaris:
... que algú li havia cosit les parpelles. O això semblava perquè per més que ho provava no podia fer un get tant automàtic com obrir els ulls. Com podia ser? es preguntava, com si d'un malson es tractés... Però la realitat era massa freda i tàctil per ser una experiència onírica...
...va començar a suar i a tremolar. Poc a poc, morta de por, va atansar els dits cap a les parpelles...
jordimartifont
... i els fils no hi eren, les puntades tampoc i, malgrat tot, sabia que tenia les parpelles cosides.
Enmig del seu mar de son va tornar a intentar obrir els ulls i aleshores, "alehop!", les parpelles van respondre i la visió es va aclarir.
Un cop més...
Però alguna cosa no l'acabava de convèncer... D¡on havia sorgit aquells estranya sensació? On havien anat a parar els fils?
Publica un comentari a l'entrada