24/9/09

Txapela

Txapela: Fa dies que aquesta és, pràcticament, l'única imatge que veig. Això sí, sempre acompanyada d'uns ulls que amaguen dolor, història i una força que envejo. Mirades acompanyades d'abraçades d'aquelles que et desmunten, per la calidesa que transmeten.

Txapela: És també el nom d'una víctima de la guerra bruta que vaig conèixer gràcies a un documental llargament aplaudit a Zinemaldia: Itsasoaren alaba.

Txapela: És el que avui he deixat enrera per tornar a casa, per dir un darrer adéu, per saber que finalment -si sóc fidel a les teves creences- ets amb ell. No li piquis la mà, tu ja m'entens. I si -sempre agafada a la teva manera de veure el món- també te'ls trobes, fes-los un petó ben gran (i vigila amb els mejillones).

Sóc a casa. Sense cap dels quatre fonaments. Demà marxo de nou. Però quan torni, novament, hi haurà aquesta nova (ja no tant) parcel·la en la que edifico des de fa dos anys. Ell dins del cotxe, arreglant-se la camisa descolorida per l'aigua calenta de la rentadora. Jo, feliç de tornar, ara sí que definitivament, a casa.

PD A la parcel·la també hi caben els amics que, sense dir res, apareixen i t'abracen. I sense txapela, et desmunten, càlidament, de nou.

Cap comentari: