Aquesta és la imatge que em ve al cap quan penso en la ciutadania... S'acosta al dia nou de març i fins aleshores... qui no voldria una soga?Ens toca patir un nou debat. Bé, de debat ben poc. Més aviat un muntatge televisiu per fer una bona rentada de baixos al bipartidisme espanyol.
Zapatero potser deixarà d'estar tan maquillat aquesta vegada. Rajoy potser no es passarà l'estona mirant cap a un costat (on segurament una persona anava gesticulant polze amunt, polze avall, per dir-li què tal ho feia). I mentrestant, aniran mentint sobre el que ells volen per assegurar-se que no hauran de suar (tant pel que fa als temes com a la temperatura que han pactat!). I l'endemà, tocarà parlar-ne a la feina, o al bar, o a la cua per comprar l'enciam.
Tot plegat em fa pensar en que envejo Estats Units (sí, un moment, no se m'ha anat l'olla). L'altre dia sentia una entrevista a un periodista d'un mitjà llatinoamericà que explicava que els debats allà no es pacten. No hi ha moderador, hi ha periodistes que pregunten. Qüestions no pactades. Temes imprevistos. I la temperatura, la que li surti dels nassos a qui la controla al plató. Les persones candidates no estan assegudes i... bé, tampoc envejo massa a un país en el qual pots triar dolent o pitjor...
PD Per a qui es pregunti, si no tinc res millor a fer un diumenge que parlar d'això... doncs sí! Però en tot el dia hi ha hagut quarte persones que m'han tret el tema del debat...
PD2 I jo em pregunto, perquè em poso a parlar d'això quan, tot plegat fa referància al país del costat... que, de moment, decideix sobre el meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada