Tempura/Pakora. Pollastre amb salsa de coco. Carabassa gegant. L’home que no perd l’esperança. En Lluís Homar.
Aquesta estranya combinació és la que ahir vaig conèixer a l’Auditori. La “Rossa” em va insistir i segrestar per anar-hi i no vam trigar de batejar amb aquests noms els músics que protagonitzaven l’espectacle.
Hi va haver estones precioses i d’altres en les què no podies evitar de seguir el ritme, però els vint minuts d’afinació d’instruments (això és com el pipi, s’ha de portar fet a casa), els badalls exagerats del senyor del darrera mentre fingia roncar i llegia l’ABC (amanit amb comentaris de "¡Campeonas!" quan ens vam canviar – com tothom- de lloc) i la sensació que algunes peces musicals eren les més llargues de la història (amb en Pollastre i na Tempura dient que no amb el cap quan sonava la carabassa gegant) ens van fer caure en un món irreal on els aliments tocaven instruments, els cognoms dels músics facilitaven eterns i retorçats jocs de paraules i el pianista s’escapava d’una obra de teatre.
Els nostres gargots imaginaris ens van alienar una bona estona, fins que es van encendre els llums i vam fugir... a la mitja part.
2 comentaris:
No oblidis el que va venir després. Els mercaders. El riure. El ritme africà.
I més coses que vindran. Un granissat de llimona. Un tros de meló. Passar el dia sencer sense mirar el rellotge. I dos. I tres. Despertar-se sense despertador. Sense llençol. Tancar els ulls. Sentir el mar. El sol. Les onades. Van i venen. Van i venen. Seure al carrer de matinada. Somriure. Llegir un bon llibre a la platja. O un de dolent. Entrar a l’aigua. Assecar-te al sol.
I així. I més.
M'has emocionat tonta!!! :p
I una cosa més... roller discoooo!
Publica un comentari a l'entrada