31 menys 6 (El virus del fàstic, Directa 85)

Segurament és una mica incongruent, però us vull infectar de fàstic. D’aquell virus que em recorre cada vegada que passa. Cada vegada que ho sento.

“Un humil treballador pare de tres fills”. “La dona ha tingut un atac de nervis”. “Un acte vil i covard”. “Els gestos polítics s’han fet amb sentit de la responsabilitat”. “Tots hem d’estar units amb la família”. Són només algunes de les frases que el passat 7 de març es van sentir una vegada i una altra als mitjans. Una acció d’ETA va causar la mort a un exregidor del Partit Socialista d’Euskadi.

No dubto que pogués ser un humil treballador. No nego que la família estigui destrossada (és més, ho comparteixo). Me’n ric de la responsabilitat política. I encara més dels qui es creuen amb poder de qualificar, determinats actes de vils i covards, mentre callen, oculten i emparen molts altres. La hipocresia dels mitjans.

També són humils treballadores les més de 700 persones que, segons dades provisionals de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura, han denunciat haver estat víctimes de la violència policial durant el 2007. La violència que, segons aquests polítics tan responsables, no provoca atacs de nervis, no destrossa famílies, no és un acte vil i covard, no ha d’unir la societat. Perquè la tortura, a l’Estat espanyol, no existeix. Almenys per a ells. Però és un fet que cada dia recorden les 700 persones que l’han patida.

Perquè la mare d’Amaia Urizar també va quedar destrossada després que un grup de guàrdies civils violessin amb una pistola la seva filla de 22 anys. Perquè el Jordi Vilaseca també és un humil jove que encara es pregunta si tornarà a tenir la mateixa escala de valors que el regia abans que la “feina” dels Mossos el portés a la UVI. Perquè la família del Teo també pateix un atac de nervis quan els agents de Joan Saura l’apallissen a la comissaria de les Corts de Barcelona per haver defensat els seus drets com a conductor d’autobús i com a humil treballador. Perquè és un acte vil i covard el que la policia va fer, fa i seguirà fent amb centenars de persones, cada any, a casa nostra. Perquè Joxe Arregi, Farid Bendaued o més d’un pres social han mort a mans dels defensors de l’ordre, els guardians de la llei, les forces de seguretat. Perquè els polítics no surten a condemnar, lamentar, rebutjar o perseguir cada vegada que es tortura una persona. Us imagineu, Zapatero, Rajoy, Montilla, Ibarretxe, sortint, cada dia de l’any a condemnar que la seva policia tortura?

Per això, en dies com el 7 de març, el virus del fàstic em recorre les venes. I armada amb una malaltia que no té cura, em comprometo a arribar a tots els racons de la societat adormida, còmplice, callada, espantada, enganyada sota el concepte de “la finalitat justifica els mitjans”, i infectar-la. I també penso fer emmalaltir els moviments socials que hem assumit com a rutina les empentes, els cops de porra o l’amenaça de detenir els amics i familiars, en el “millor dels casos” (com hem assumit les feines precàries, els lloguers impossibles o les ordenances cíviques).

Un dia, una gran lluitadora, Eva Forest, ens va explicar, fa un any, que la tortura és “una experiència en la qual hi ha gent que mort, d’altra sobreviu, i d’altra sobreviu més forta, potser”. El seu cas va ser el darrer.

Espero que aquest virus ens infecti i també ens doni força. Perquè, Eva, com deies, “volen robar-nos els somnis, però no ho aconseguiran mai”. Perquè els qui ens infectem d’aquest virus estarem, sempre, “de part dels bons...”