Semmelweis

Dir que un altre s'equivoca pot ser perillós. O que fa una cosa malament. I si l'altre o altres és un col·lectiu tancat, negat a reconèixer els seus errors i corporativista, el mur amb què es topa és immens.

Aquest és el cas de Semmelweis, el pare de l'antisèpsia moderna. Algú que va veure com es podia reduir la quantitat de dones embarassades que morien en el moment de parir a l'hospital amb una mesura higiènica molt simple: rentar-se les mans. La resposta dels seus col·legues va ser ignorar-lo i marginar-lo.

Una història del segle XIX, que ha publicat una petita editorial, Marbot Ediciones i que val la pena no passar per alt. Sobretot, perquè al segle XXI encara hi ha molts i moltes Semmelweis, i el rebuig sol ser la resposta que reben.

De vegades

De vegades no saps per què. Tot just fa unes hores que l'has vist, com cada dia, i ja l'enyores. Avui és una d'aquelles vegades.

Don Pedro

És casat (ara vidu) i té tres fills (un d'ells, anomenat Revolució). Cap d'ells batejat. I és capellà, però mai ningú s'ha atrevit a excomulgar-lo. La primera barricada de la seva vida la va fer a poca distància de la mina, on hi va treballar durant anys. A pocs metres també del seu poble, on La Pasionaria vivia. La va fer amb els bancs de l'església, aixecant-se la sotana i exigint als camions que s'aturessin perquè el fangal impedia la mobilitat de la gent del poble. No tenia llum, ni aigua, ni un forat on anar de ventre. L'espai habilitat per a l'església era l'escola. Allà ensenyà a sumar, a llegir i a escriure durant anys. I es negà a pronunciar el Pare Nostre o a parlar de Déu. Tenia molt clar que no havia passat per allà. Perico (Don Pedro per als qui ja tenen uns anys) és una d'aquelles cares que se'm quedaran gravades. Una de les abraçades que he conegut aquests dies i que porto ben endins.

Memòria

Perico, Koldo, Iñaki, Tasio, Ainhoa, Mikel, Koro, Andoni, Floren... I els que queden. Fa dies que sento parlar de repressió, de guerra bruta, d'assassinats, d'impunitat... D'una història que he sentit moltes vegades a casa. Però a la nostra manera. Amb les nostres morts.
Ara, quan torni a casa, demanaré que me la tornin a explicar. Ja no podrà ser de les seves veus, serà des de la dels seus fills i la seva filla. I ells, i ella, i nosaltres ens encarregarem de fer que ningú l'oblidi. Sense hipocresies. Sense oblidar els qui una nit no hi són perquè 30 anys després es repeteix la mateixa història.

Pròximament...

Ben aviat tornaré a ser a casa. Tornaré a veure la teva camisa descolorida, les teves bambes verdes i a robar-te els pijames. Ben aviat oloraré de nou el teu arròs de ceps i el barnús que deixes al llit després de la dutxa.

Ben aviat.

Txapela

Txapela: Fa dies que aquesta és, pràcticament, l'única imatge que veig. Això sí, sempre acompanyada d'uns ulls que amaguen dolor, història i una força que envejo. Mirades acompanyades d'abraçades d'aquelles que et desmunten, per la calidesa que transmeten.

Txapela: És també el nom d'una víctima de la guerra bruta que vaig conèixer gràcies a un documental llargament aplaudit a Zinemaldia: Itsasoaren alaba.

Txapela: És el que avui he deixat enrera per tornar a casa, per dir un darrer adéu, per saber que finalment -si sóc fidel a les teves creences- ets amb ell. No li piquis la mà, tu ja m'entens. I si -sempre agafada a la teva manera de veure el món- també te'ls trobes, fes-los un petó ben gran (i vigila amb els mejillones).

Sóc a casa. Sense cap dels quatre fonaments. Demà marxo de nou. Però quan torni, novament, hi haurà aquesta nova (ja no tant) parcel·la en la que edifico des de fa dos anys. Ell dins del cotxe, arreglant-se la camisa descolorida per l'aigua calenta de la rentadora. Jo, feliç de tornar, ara sí que definitivament, a casa.

PD A la parcel·la també hi caben els amics que, sense dir res, apareixen i t'abracen. I sense txapela, et desmunten, càlidament, de nou.

Lluny de casa

Plou. Pràcticament no ha parat de fer-ho des que vam arribar. Però la pluja rega el verd que tant m'agrada d'aquesta terra. No em queixo.

Sóc lluny de casa, però hi ha moltes persones que s'esforcen en fer que ens sentim com si hi fóssim. No em queixo.

Sóc enmig d'un nou projecte. Les meves idees, compten. No em queixo.

Però des de fa unes hores, ja trobo a faltar la teva olor.

Un estiu a la Toscana, tot passant per Roma

El blau del llac d'Umbria. El verd dels camps. El groc dels gira-sols. El roig del sol que es pon. Les teulades, les pedres, la granita i el diccionari de converses! I milions d'olors (totes elles fantàstiques). Lucca, la bici, tu i jo. Si mai desapareixem del mapa, busqueu-nos-hi.

Tancat per vacances

Ja sento el vaixell. És a punt de sortir.

Arròs de ceps

Tot comença d'aquesta manera (o de qualsevol altra, a cada cuina hi ha mil secrets) :

- Netegeu les carxofes i talleu-les en llesques fines, juntament amb els ceps, l’escalunya i l’all tendre.
- Fiqueu les carxofes, els ceps i l’all tendre dins d’una cassola de ferro. Cobriu-ho tot d’oli. Confiteu-ho a foc lent, una hora més o menys.
- Un cop confitat traieu l’oli.
- Afegiu-hi l’arròs i deixeu-lo coure una mica perquè quedi amerat de sofregit.
- Mulleu l’arròs una mica amb el brou que prèviament haureu escalfat. Deixeu que l’arròs absorbeixi el brou.
- Afegiu-hi la pols de ceps.
- Aneu mullant l’arròs. Deixeu-lo coure uns 18 minuts.
- Al final afegiu-hi una mica d’oli del confitat, remeneu-lo i serviu-lo.

Després ve el millor. L'arribada dels amics.
I dilluns, santornem-hi!

El Dia de la Marmota

La història es repeteix. Dos parells de sabates (les teves i les meves). El cafè amb llet de bon matí. I tot el que ens espera més enllà del llindar de la tenda (o la porta!). Torna l'estiu i les vacances i, sortosament, m'atrapen. I la història comença de nou. Ara canviem la sorra pels camps. Però estem feliçment atrapats com en el Dia de la Marmota.

Gargots

Postres de músic

Tempura/Pakora. Pollastre amb salsa de coco. Carabassa gegant. L’home que no perd l’esperança. En Lluís Homar.
Aquesta estranya combinació és la que ahir vaig conèixer a l’Auditori. La “Rossa” em va insistir i segrestar per anar-hi i no vam trigar de batejar amb aquests noms els músics que protagonitzaven l’espectacle.
Hi va haver estones precioses i d’altres en les què no podies evitar de seguir el ritme, però els vint minuts d’afinació d’instruments (això és com el pipi, s’ha de portar fet a casa), els badalls exagerats del senyor del darrera mentre fingia roncar i llegia l’ABC (amanit amb comentaris de "¡Campeonas!" quan ens vam canviar – com tothom- de lloc) i la sensació que algunes peces musicals eren les més llargues de la història (amb en Pollastre i na Tempura dient que no amb el cap quan sonava la carabassa gegant) ens van fer caure en un món irreal on els aliments tocaven instruments, els cognoms dels músics facilitaven eterns i retorçats jocs de paraules i el pianista s’escapava d’una obra de teatre.

Els nostres gargots imaginaris ens van alienar una bona estona, fins que es van encendre els llums i vam fugir... a la mitja part.

Eclipsi

Un eclipsi solar consisteix en l'enfosquiment total o parcial del Sol que s'observa des d'un planeta pel pas d'un satèl·lit, com per exemple el pas de la Lluna entre el Sol i la Terra. Un eclipsi de Sol només és visible en una estreta franja de la superfície de la Terra. Quan la Lluna s'interposa entre el Sol i la Terra, projecta ombra en una determinada part de la superfície terrestre, i un determinat punt de la Terra pot estar immers en el con d'ombra o en el con de penombra.


Però...No us agrada més pensar que, per una vegada, s'han trobat?

Avui m'han ensenyat que a dins tots hi tenim un nen, un adult i un pare. Sempre he cregut que em mirava el món des d'un núvol, i per tant, creia que qui manava les meves emocions era una criatura. Però he descobert que és el pare qui pren la paraula dins meu (sí, un pare, i no pas una mare). I al nen i a l'adult, els he deixat de banda. Avui però, dins el meu cap, el sol i la lluna es troben i, tot i que el pare diu que és un eclipsi, jo sé que, d'amagat, han quedat.

Posada a demanar...

Recordar: del llatí re-cordis

Ara no ho recordo. Va ser fa cinc o sis anys. Les vaig sentir o llegir. Però em van fer pensar en el món inexistent que inventava de petita, sota l'aigua, on podia passar hores i més hores i no tenia la noció de pujar a la superfície per agafar aire (de vegades penso que no ho feia, que em convertia en peix).
Són paraules que em fan pujar al núvol d'on no m'agrada baixar. Són nyonyes i infantils, però avui les he trobades escrites, en un paperot vell dins El libro de los abrazos de Galeano. No recordo d'on van sortir...

"He vingut directament del país de les fades, agafada a un raig de lluna. Si t'hi fixes bé, encara veuràs al fons dels meus ulls el reflex d'elfs i arbres màgics que concedeixen desitjos. I, fins i tot, potser em queda un rastre de pols d'estels enganxat a l'orella".

I l'altra...

Pel teu bé : De vegades, les coses més tontes són les més especials.

Una trista però nostra. L'altra, especial

esaiozu euriari berriz ez jauzteko,
esan bakardadeari gaur ez etortzeko.
eusten nauen soka zara eta itotzen nauena,
ametsak sortu zizkidana, galtzen dituena.
zuretzat ilargia lapurtuko nuke gauero,
eta zu itsu zaude bere argia ikusteko,
irribarrez, gero minez, eragin didazu negarra,
nire sua itzali da,
ez zara gaueko izar bakarra, ez zara!
esan sentitzen dudana ez dela egia,
une baten sinesteko ez garen guztia.
Ilargia-Ken7

aske naiz isilpean
irria begietan
ilusio lainoetan
itsututa
amildegi hertzean
barearen ostean
ekaitza dator bero
aurrez aurre ikustean
barne suak itotzen nau berriro
zalantzak beldurtzen nau
beldurrak babesten nau
zu nun zauden pentsatzeak
saminduta gorrotoz betetzen nau
zenbat negar eta zenbat min
ta zenbat gau lo ein barik
zenbat musu eman gabe
(ta zenbat hitz esan gabe)
zenbat malko... maite zaitudalako
zu gabe... nun zaude

Zenbat min- Ken7

Olor d'estiu

El juny és el sisè mes de l'any i té 30 dies. El seu nom en llatí era iunius i provenia de la deessa romana Juno (era la protectora de les dones). Els seus símbols són el sol i la rosa.

I sobretot, fa olor d'estiu... El nostre estiu.

Tres anys posant la Directa!

I els que ens queden!!!!

Tenim portada especial per Sant Jordi, suplement de llibres, un concert d'aniversari aquest dissabte i, fins i tot un vídeo!

Dels grisos als blaus (Directa 132)

No us la podeu perdre! La Directa d'aquesta setmana és especial. Fem un monogràfic de 16 pàgines sobre la repressió al moviment estudiantil. Però lluny de caure en tòpics i pamfletarisme, el número 132 de la Directa recull testimonis, responsabilitats, i memòria històrica entre molts d'altres contiguts. Tot el que hi ha més enllà del que ja hem vist i sentit, el que hi ha darrera les porres, a la Directa!

1 de març a Euskal Herria

Autor: Artitzat

'Som tots uns desgraciats'?

Hi ha temporades en què sembla que tot se't gira en contra. Tens la sensació que la cançó d'Estanislau Verdet "Som tots uns desgraciats" s'ha inspirat en la teva vida...

D'acord, jo no surto amb el telèfon sense fil al carrer confonent-lo amb el mòbil, ni el meu bicing sempre està buit (perquè faig boicot), però sí que em pica l'etiqueta del jersei i mai no tinc tinta a la impressora, el carro del super mai no em va recte, i quan suco galetes a la llet es desfan just abans d'arribar a la boca. Hi ha temporades en què realment penses que tot et passa a tu i a la resta, no tant.

Però no és, ni de bon tros realitat o, si més no, pots fer que no ho sigui. Quan tinc la sensació que l'Estanislau té massa raó, només em cal tenir un moment de nyonyeria i mirar el dibuix que, potser, és sempre capaç de fer-me somriure. El regal més preuat que mai m'han fet... Bé, amb excepció de l'agulla del pollet de pelfa!
Ara que... l'ós panda no es queda curt...



El 'dibuixet' és de l'artitzat.

Sotragada

És llei de vida. De cop i volta, quan confies que el 9 esborri un 8 que voldries endreçar en aquell espai de la memòria reservat a l'amnèsia, veus que el 10 és massa lluny. Arriba una sotragada. Tot s'ensorra. Et falta l'aire. I el primer esdevé el darrer i viceversa. La sotragada ho ha fet trontollar tot. I malgrat la manca d'oxigen, tornes a respirar.
I l'aire arriba arreu. També t'arriba.
I la sotragada és una simple pedra en el camí. Has ensopegat. Però, llei de vida (de nou), ets a temps d'aixecar-te.
I no ho faràs sol. Som amb tu... Com cada racó del nostre cos, si et cal.

Expressions Directa (Prohibit faltar-hi!)

EXPRESSIÓ DIRECTA és un cicle de concerts impulsat pel setmanari DIRECTA en col·laboració amb La Farinera del Clot. El cicle vol esdevenir un aparador de les noves propostes musicals alternatives catalanes que habitualment no tenen espai als mitjans de comunicació de masses i que abracen gèneres emergents com l’electrònica, el hip-hop, el pop o la fusió.

L’objectiu és trencar els esquemes convencionals en què es mou la música alternativa i demostrar que, des de l’autogestió i el treball cooperatiu, es poden dur a terme propostes de molta qualitat que ajudin a difondre el pensament crític i situïn la creació d’una consciència cultural dissident entre les prioritats dels moviments socials.

Segur que algun concert us fa el pes, no hi falteu!!! Aquí en teniu un petit tast per anar fent boca!

'Telecirco'

No és la primera vegada que ho fan i que no se surten amb la seva. Desgraciadament, la major part de gent només veu el que emeten ells, i no entren mai a les pàgines dels moviments socials que n'expliquen una altra versió, en aquest cas, la de veritat, sense que es pugui posar en dubte.
El nou intent de criminalitzar els moviments socials de "Telecirco" els ha sortit malament. I si cliqueu aquí en veureu l'exemple.

Genocidi

Hi ha qui pensa que el terme genocidi el defineix el TPI. Jo mai no ho he cregut així.
I em remeto a definicions com les que fa el diccionari normatiu de l'IEC (Exterminació d’un poble, d’un grup ètnic, etc) o el de l'Enciclopèdia Catalana (Extermini parcial o total d'un grup humà). Tant m'és. No serà un organisme internacional qui em digui quantes persones han de morir per què la "bona gent" pugui aplicar la paraula genocidi a una massacre, a una persecució, a la voluntat d'exterminar un "grup humà".

A Palestina, avui i ahir es comet un genocidi (i, segurament, si ens posem a filar prim, es comet a molts d'altres llocs propers a casa), en això, sortosament, no hi ha debat. En la ideologia dels qui diuen defensar-la, sí.

Però avui la protagonista és Palestina. I la crònica de l'Alberto Arce que podeu llegir a la Directa (núm.121) n'és el millor exemple. Aquí en teniu un fragment, per anar fent boca...

"La vida és una feina perillosa a Gaza per als conductors, funcionaris, mestresses de casa, metges, cambrers i fins i tot pels infants que simplement llançaven les escombraries davant de casa seva quan van ser assassinats.
La família Hamadan va perdre dues de les seves filles i el fill més petit d’aquesta manera. La família Balusha va perdre cinc de les seves filles mentre dormien. Al voltant de 430 persones mortes i més de 2.300 ferides en una setmana. Una societat reduïda a runes, obligada a retrocedir anys en el seu progrés. Com si 40 anys d’ocupació i dos anys de bloqueig internacional no haguessin estat suficients. Com si els palestins necessitessin rebre més bombes perquè el món entengui que a Gaza no existeix la paraula abandó ni rendició. Es tracta d’un cop d’estat des de l’aire contra el govern d’Hamàs. Cada míssil, cada obús, cada nena que mor a causa del bloqueig israelià es converteix, per a molts, en una raó més per respectar les decisions palestines. Tornem al moment en què cal prendre partit i es fa necessari buscar i comprendre les raons –que existeixen– per llançar cotes qassam sobre territori israelià. De la mateixa manera que Israel sap que no acabarà amb Hamàs des de l’aire ni amb la invasió per terra, Hamàs sap que no alliberarà palestina llançant coets artesanals. Però exercita la seva dignitat, la de la resistència.
Mentrestant, la població s’asseu i espera que s’aixequi el càstig col·lectiu que se li imposa. El mateix que la quarta convenció de Ginebra defineix com a crim de guerra. El mateix, finalment, davant el qual la justícia europea s’hauria de declarar competent.
Que comenci el judici."